Capítol 7.

Estic molt dolguda. L'Eric m'està acariciant el cabell, i jo estic asseguda a la seva falda.
-Em penses dir que et passa, petita? Estic preocupat...-diu ell, amb veu tendre-.
-Doncs-li explico-, i em fot molt, perquè jo no vull amagar-me...-dic, i ploro-.
Ell, quan em calmo, m'acompanya a casa meva, on al entrar, sopo directament, i pujo a dormir.
Deixo la motxilla a la cadira, em poso el pijama, i em fico al llit.

Capítol 6.

-Perdó, les hormones, res més-dic-.
-No, en serio, que et passa, Racky?-diu ara, més preocupat que abans-.
-Doncs-m'eixugo les llàgrimes-, suposo que es una tonteria...
-Sóc expert en tonteries. Va, digues-diu abraçant-me-.
-Que si no vol dir-ho, pot ser es que només vol un rotllo amb una alumna i ja, que realment, no sé gaires coses sobre ell... Que potser es un pederasta com deies tu...-riu- Ara de que rius?
-No et creguis tot el que jo et digui. Ho deia, per fer-te rabiar, i ho saps.
Em sona el mòbil.
-Qui es?-diu ell-.
-L'Albert?-l'agafo-, si?
*Conversa*:
-Mira, no sé com dir-ho...
-Vols tallar amb mi?-l'Eric se'm queda mirant amb cara d'empanat-.
-No! No és això, però... Que si no ho diem a ningú de moment...
-Ho saben els meus amics.
-El tres de classe?
-Sí.
-Bé, no passa res, tu confies en ells, i no diran res, no?
-No, no diran res, però, que passa, per què no ho vols dir? No vols que ningú s'enteri? Et fa vergonya? Si vols...
-Racky, racky, racky! Tranquil·litzat ja! És per què no crec que sigui molt bo començar en un institut nou, i que al primer dia ja em lligui a una alumna... Espera uns dies, si?
-No sé, ja parlarem, adéu.
Penjo i m'enfonso. M'enfonso com mai abans ho havia fet. L'Eric ho nota, m'abraça.

Capítol 5 .

Em llevo millor que mai, li envio un WhatsApp a l'Albert, per dir-li que s'en recordi d'agafar la meva motxilla, que me la vaig oblidar a la masia. Em respon amb un "Bon dia, princesa. Tranquil·laa, que no m'oblidaré de portar-te-la". Em vesteixo, em poso uns shorts foscos, una samarreta grisa de tirants, i unes converse negres. Agafo el mòbil, les claus, una llibreta i vaig cap a l'institut. Al sortir de casa, em sento lliure, com si encara fos estiu, i pogués anar fins a la fi del món, però aquesta vegada, la fi del món, estava molt més a prop de ho habitual. Quan estigués amb ell, es pararia el món, bàsicament, era el que volia... Entro al institut, està tot mort... No puc creure que d'aquí a poc tots aquests passadissos estiguin plens de gent... Vaig cap al departament de català. Pico a la porta i una veu diu "Entra, és oberta la porta". Entro, el veig. No sabia que fer en aquell moment. Però tampoc puc fer res crec... Perquè no estem sols... També hi ha la professora que vaig tenir el curs passat de català.
-Bon dia, Racky! Vens a per la motxilla, oi?-diu picant-me l'ullet-.
-Sí, es clar, bon dia, a per la motxilla, es que sóc molt despistada jo.
-Aquest cap, Racky!-diu la professora del curs passat-, un dia el perdràs. Bé, jo vaig cap a classe, que després amb els nanos no hi ha qui pugui fins la classe. Estudia, eh, Racky.
-Sí professora.-vaig dir amb ganes de que marxés per poder tirar-me a sobre d'ell-.
Quan ja està pujant les escales. Tanco la porta, s'aixeca, se'm apropa, i m'abraça mentre em besa.
-T'estimo petita-diu mentre em posa uns cabells que em passaven per la cara-.
-I jo-dic tota vermella-bé, jo també aniré cap a classe...-.
-D'acord, fins després! Estudia!-agafo la motxilla, me la penjo a l'esquena, el beso i li dic-, no cal que t'amaguis, per mi no cal que ho facis-abans de que pugui contestar, ja estic pujant les escales-.
Veig a l'Eric allà dins, assegut al meu lloc. Em veu, s'aixeca, i ve cap a mi.
-Com ha anat?-diu abraçant-me-.
-Bé! D'això... Estàs bé?
-Sí!-riu-, només volia saber si el pederasta aquell t'havia fet alguna cosa de bon matí-.
-Estàs ben grillat, es porta molt bé amb mi, tranquil.
-Si tu ho dius-diu ell-.
-Clar que ho dic!-riem-.
Sona el timbre i tots comencen a entrar.
-Racky!-crida la Cristo-.
-Bon dia!-dic abraçant-la ho més fort que puc-.
-Com ha anat? Veig que ja tens la motxilla!-diu picant-me l'esquena-.
-Sí, si, mira, ja l'he vist avui.
-Saps que ens toca a segona hora?
-No. Però ho puc endevinar!-faig que penso una mica-, català?!
-Sí!-riem-Però ara, ens toca anglès.
-Sí, i no em fa ni pinta de gràcia...-dic-.
-Però si tu ets una crack en l'anglès, tia!-diu ella-, la que hauria d'estar cagada sóc jo!
-També es veritat, però es que jo, per anar a la branca d'humanisme haig d'aprovar-lo, les models no cal que tingueu molt de cervell!-dic picant-li l'esquena-.
Entra la professora, i darrera el Jordi. S'asseu.
-Vergonyós. Primer dia i ja fas tard, Jordi!-dic jo riguent-.
-Noia, a tots ens pot passar! Com et dius?-diu la professora-.
-Raquel Williams Bertran... Però em diuen Racky.
-Doncs, Racky, els modals.
-Però si jo només...-no puc acabar la frase-.
-Però res-diu la professora-, que vull començar la classe![comença a explicar ho que farem aquell curs i comencem una mica el temari, no puc concentrar-me, normalment no m'afecta tant que un professor em renyi, però, suposo que vull donar-li bona impressió a l'Albert..].
La Cristo em fa un cop, perquè desperti del meu món i m'enteri de que la professora m'està parlant. Diu algo de que he fet aquest estiu i tal.
-Surf-dic-, and play other sports...
La professora se'm queda mirant, assenteix, i li pregunta a una altra alumna.
-Quin pal, m'he quedat en blanc...-li xiuxiuejo a la Cristo-.
-Doncs jo no sé que dir-li quan em pregunti.
-Cristina-diu la professora, pero la Cristo la talla-.
-Millor Cristo-diu segura de sí mateixa-.
-D'acord. Doncs, Cristo, ja saps com va això digues.
-So... Swimming... everyday...-diu ja no tan segura-.
-Vale...-diu la professora i segueix amb altres alumnes-.
-Tia, que t'has posat blanca!-dic rient-.
-Calla, calla, que malament que ho he passat...-l'abraço per l'esquena i la intento tranquilitzar-.
Al cap de res sona el timbre. Alguns alumnes surten al passadís. La Cristo i jo anem cap a on son el Jordi i l'Eric.
-Racky!-em diuen des de darrera, em giro, es la Berta-, tia, quan de temps! No t'he vist en tot l'estiu! Com ha anat tot?-m'abraça-.
L'abraço.
-Doncs molt bé tot! Ja em veus-ric.-, ho sento per no quedar, eh!
-No passa res, ja hi ha dies, no? Vaig cap a classe, adéu nois!
-Adéu, ja ens veurem!-dic-.
-Adéu-diuen ells-.
-Tia, està obsessionada amb tu la Berta, eh!-diu l'Eric-.
-Vols dir?-dic, mirant-lo amb cara de "en serio?"-.
-Sí-diuen els tres-.
-D'acord! Bé, a mi no m'importa, em cau bé i eso-dic-.
-Bé, es la teva vida-diu el Jordi- tu sabràs.
-Va nois! Seieu-diu aquella veu que m'enamora tan darrera meu-Bon dia-diu mirant-me-.
- Bon... Bon dia!-dic tota nerviosa-.
M'assec.
-Bé, abans de començar la classe, voldria fer alguns canvis de lloc, aquests no seran els decisius, tranquils. Anirem canviant.
Ens canvia a tots de lloc. A mi em posa davant de tot, davant de la taula del professor, amb la Cristo i el Jordi al darrera, i l'Eric al costat.
-Comencem la classe-diu, traiem tots les llibretes i tot-.
El dia passa bastant ràpid. Estem a l'entrada parlant, la Cristo se'n va cap a casa amb el Jordi. Jo em quedo amb l'Eric a la porta, per si surt l'Albert.
-No crec que l'Albert vulgui que es sàpiga...-dic jo mig moixa-.
-Tranquil·la-diu ell abraçant-me-, es el primer dia, no voldràs ser el tema del mes?
-No, no... Suposo que no...-dic-.
Passen deu minuts i encara no surt.
-Bé, era d'esperar. Suposo que té feina, perdó per fer-te esperar. Anem?
-Anem, i tranquil·la, total no hi ha ningú a casa.
-Ni a la meva-dic, i riem- Vols venir a dinar a casa meva? Així ens fem companyia.
-D'acord!
-Es que el meu pare tenia dinar d'empresa i ma mare també hi ha d'anar. I com que ma germana es petita, doncs es queda a l'escola a dinar, i jo aquí sola com una ostra-ric-.
-Jo també, però menys ho de la germana, que en tinc un, ja saps, el Carlos, però ja està independitzat i tal-somric-.
Escalfo els macarrons i la truita que m'ha deixat ma mare preparat.
-Collons, si que et cuiden. A mi uns tallarins d'aquells de bossa, i que em fotin-riem-.
-Gràcies...
-Per què tia?-diu preocupat-.
Ploro. Ploro com una desconsolada.
-Que et passa?-diu abraçant-me-.

Capítol 4 - La millor tarda de la meva vida

Estem dins del cotxe. Està tot molt silenciós, només fan soroll els cotxes que passen per la carretera.
-Puc engegar-la?-dic assenyalant a la ràdio-.
-Sí, es clar.-diu assentint-.
Com pot ser TAN perfecte?! Té uns ulls que son massa massa, d'un color mel preciós, ell, es perfecte, el somriure, les mans, el cos... És massa. Engego la radio. Està sonant "Fil de llum" d'Andreu Rifé, la deixo, no vull canviar d'emissora, no sóc qui per toquetejar la ràdio d'ell. T'estaves posant cada vegada més nerviosa, de sobte, et va sonar l'Iphone, vas agafar-lo, mirant de reüll a l'Albert. Era un whatsapp de l'Eric. L'obres;
Eric: Tia, estas bé? Quan puguis, vine a me casa, ets gran noieta!
Racky: No!!!! Aquest tio es un pederasta!!! AJUDA!!!!!
Escrivint-ho, faig un somriure, m'estic rient MASSA per dins.
Eric: Que!!!!!!???? On ets!!!! En serio Racky!!!
Racky: JAJAJAJAJA! Que es broma, tontet!
Eric: ... Ni puta gràcia... Tia... Vols que em doni un atac????
Racky: Perdona, em pensava que no t'ho pendries així...
Eric: D'acord... Però quan estiguis vens a me casa, si?
Racky: Sí, papa.
Eric: Sense conyes!
Racky: Ah... d'acord, quan acabi, vinc. Et passa algo?
Eric: No tranquila ja t'explicaré!
Racky: D'acord! Adéu! Fins després petit!!! T'estimo molt molt molt!
Eric: I jo a tu, bonica!
Tanques el whatsapp. Que et vol dir l'Eric? Que et vol ensenyar l'Albert? Tantes preguntes i ninguna tè resposta... Encara.
L'Albert aparca.
-Ja em arribat-diu assenyalant una masia-.
-Vius aquí?!-dius sorpresa, son d'aquelles masies com de les pel·lícules, d'habitacions i tal-.
-Tinc una habitació llogada des de fa temps.
-Ah.-dius bocabadada-.
Sortiu del cotxe, ell agafa la cartera, i tu et poses el mòbil a la butxaca i et penges la motxilla a l'esquena. El segueixes. Entreu en una habitació. Hi ha un cadell de Golden Retriever. És femella, porta una placa on hi posa "Princesa", una mica cursi... Pel meu estic.
-Ella si que es meva-diu saludant la Princesa-.
M'ajupo i l'acaricio. Em comença a llepar, li agafo un carinyo màxim a aquesta gossa.
-Té-diu l'Albert donant-me un "diari personal" i la clau corresponent-.
-No cal, eh...
-Si que cal.
L'obro. Cau una foto. La recullo. És ell, suposo, té els mateixos ulls, i una noia, de l'edat d'ell en aquella foto, uns 17 anys. En aquella època, també estava BONÍSSIM! La deixo sobre la taula, i quan m'hi fixo bé, la giro, i hi havia un text escrit darrera de la foto... Posava:
"Ets ho millor que m'ha passat en aquesta vida, sé que m'estimes, però jo no puc seguir amb tu, encara que em costi... També t'estimo, però no puc seguir amb tu. No vull que tothom sàpiga que estic sortint amb el pringat de la classe. Però igualment saps que, ets el MEU pringat. Me'n vaig a Londres a estudiar, quan torni, segurament, ja ni me'n recordi de qui ets, o hagi canviat tant, que ni em reconeguis. Adéu, petons. Recorda, aquell 18, es infinit, però en el record. Fins mai Albert."
-Que zorra-vaig dir al acabar de llegir-ho-.
Vaig girar-me hi vaig veure'l allà, assegut al terra amb la gosseta... Encara déu estar dolgut. Vaig apropar-m'hi. Va aixecar-se, es va eixugar les llàgrimes. Llavors, a mi em podia massa tot ho que sabia d'ell, tot ho que posava al text... Com en un text tan petit, es poden posar TANTES coses i tants sentiments diferents?! Vaig tornar-me a apropar a ell. Quan es va girar, vaig abraçar-lo amb força. Les llàgrimes em queien dels ulls com si fessin una cursa... No podia parar de plorar, ni retenir-les. Feia moltíssim temps que no plorava així...
-Mira'm-va dir agafant-me per la barbeta-.
Vaig mirar-lo sense deixar de plorar. Pff, no podia, tenia un nus a la gola, immens  suposo que com l'amor d'ell per ella... Va agafar un altre mocador, i me'l va passar per les galtes i els ulls.
-L'estimaves molt, oi?-vaig dir encara amb el nus a la gola-.
-Si. Tu mateixa ho has dit. L'estimava. És aigua passada. No ens podem quedar atrapats per sempre en el passat, encara que quan miris enrere, sigui dolorós... Aquest és el present, i podem moldejar-lo com la plastilina amb la que jugàvem quan érem petits.
-Es veritat!-vaig dir eixugant-me la cara-.
-Et puc preguntar ara jo una cosa?-va dir ell-.
-Clar!
-Perquè avui, i no demà?-va dir ell-.
-Primer era perquè no tinguessis temps de preparar res. Però desprès, m'he adonat, que era perquè volia passar temps amb tu, sonarà cursi, suposo, però, creia que si ho aplaçàvem per demà... Potser t'ho repensaves i no voldries excusar-te davant d'una "niñata", com jo...-vaig dir encara abraçada a ell, sense mirar-lo a la cara-.
-Racky Williams Bertran! Com pots dir tal bestiesa!-va dir amb to irònic-.
-Som així, no? Els adolescents?
-Sí, suposo que jo també vaig fer-ne de bestieses a la teva edat... Però ara, crec que no en faré-va dir ajupint-se una mica, perquè semblés que jo era més alta que ell- Racky, m'ajudaràs a no fer-ne tantes?
-De que?-vaig dir atontada, perquè m'havia distret amb la seva mirada-.
-M'ajudaràs a no fer tantes bestieses?
-Clar! Per això estan les alumnes rebels, no?-vaig dir rient-.
-Sí, es clar...-va dir apropant-se a mi, posant-se de genolls tocant al terra, i la seva cara enfront a la meva-Això serà una bestiesa?
-Tot el contrari, serà la millor elecció que has fet en la teva vida.
Va besar-me. Va ser el millor petó que havia fet en ma vida. Era el millor. Realment estava enamorada d'ell.
-Encara penses que només som alumna i professor?
Vaig tornar-lo a besar, però aquesta vegada, li vaig fer jo.
-Això et respon la teva pregunta?-vaig dir treient-li la llengua-.
-Suposo que sí, sí, la respon... Suposo que ara tindràs que anar-te'n a casa, no?
-Supo...-vaig dir mirant el rellotge-Ja son les set i mitja?!
-Si, va, anem-va dir-me agafant-me la mà-.
Vam pujar al cotxe. Li va sonar el mòbil abans d'arrencar.
-Sí? Ah, hola! Sí, bé! D'acord, demà em quedo, i t'ajudo a fer les extraescolars, Ferran.-el Ferran era el meu professor de Naturals-.
-Era el Ferran?
-Sí, per no sé què de les extraescolars.-vam riure-.
-Deixa'm el teu mòbil un moment, si us plau.
Me'l va donar. Li vaig posar el meu número al llistat de contactes: "Racky!". Vaig veure que tenia whatsapp, vaig obrir-lo i vaig enviar-me'n un a mi.
-Gràcies!-vaig dir-.
-De res, amor. 12 de Setembre, recorda. On et porto?
-Obvi!!!!
Li vaig donar la direcció del Eric, vam arribar allà a les 7 passades, vaig veure al Eric fumant, al cantó de la seva casa.
-Aqui, gràcies! T'estimo, si?
El vaig besar, i vaig anar a parlar amb l'Eric.
-Eric!! Pivonàs!-es va girar, va apagar el cigarro, i va venir a abraçar-me-.
-Hola! Avera si no em fas aquests espants, que em donarà un atac cardíac!!-vaig riure, vam entrar a casa seva, i li vaig explicar tot ho que havia passat aquella tarde amb l'Albert-, Resumint, un pederasta-li vaig fotre un clatellot, se'l mereixia-D'acord, d'acord!
-I tu, que volies?
-Vine-vam baixar al saló i em va ensenyar una gàvia amb un hàmster a dintre-, com que sé que t'encanten els animals, he pensat a oferir-te l'honor de ser la primera en conèixe'l!-va dir-me senyalant el hàmster marró i blanc-.
-Oh!! Gràcies Eric! Ets el millor, en serio!
-Això no es tot!
-Ah que té fills?-vaig dir amb cara de "m'estàs vacil·lant"-.
-No siguis boja!-va riure-, ho que passa es que li he posat el teu nom, es femella, saps, bé, em sortirà mari-macho, suposo-.
-Li has posat Raquel a la pobre hàmster!? Pobreta! És traumarà... Ja t'ho dic jo que es traumarà, ah que sí, pequeñaja!-vaig dir treient-li la llengua al Eric-.
-No! jajaja, li he posa't Racky, el teu sobre-nom.
-Això es una altre cosa!!! Gràcies maco!
-De res!
Vam estar parlant i a les vuit, em va acompanyar a casa. Els pares encara estaven treballant, i la meva germana devia estar amb els meus avis.
Ens vam despedir, li vaig preguntar si volia passar una estona, però no va voler, vaig entrar a casa, i vaig obrir el whatsapp:
Albert: Amor, ja et trobo a faltar! Demà pots venir deu minuts abans al institut? I anar al departament de català? Seré allà esperant-te, d'acord, bonica meva? T'estimo moltíssim, i sé moltes coses de tu, en un dia que ens coneixem<3
Racky!:Clar! Allà estaré! T'estimo príncep blau*-*, jo també sé moltes cosetes de tu, jajaja:$ Fins demà bonic!
Vaig parlar una mica més pel whatsapp, incloent-hi a la Cristo i al Jordi, explicant-lis ho de l'Albert i que l'endemà al matí, abans de classe havíem quedat! Després, vaig tancar-lo, quan van arribar ma germana i els meus pares, vam sopar, i després vaig anar a la meva habitació. Vaig mirar, i sabia que faltaba alguna cosa... La motxilla! Bé, ja me la portaria l'Albert.

Capítol 3.

Els vaig explicar a la Cristo i als nois ho que m'havia dit  l'Albert.
-Però tia! Que aquest es vol liar amb tú!-diu la Cristo posant-se les olleres de sol, per semblar interessant-, t'ho dic jo, que sóc una experta!
-Cristo, bonica, si et crec, però que no passarà res-dic assentint amb el cap-, t'ho dic jo, que conec millor als nois que tu.
-Bé, ja ho veurem-diu ella-.
-Sí, això-diuen els nois a coro-.
Sona el timbre i anem cap a classe, avui només tenim explicacions de com serà el curs i tal, de totes les assignatures, així que se m'ha passat ràpid. Com sempre, ens quedem a dinar al institut, tots quatre, ens encanta quedar-nos-hi. Només tenim dos hores a la tarde, i després cap a casa, en el meu cas, aniré  amb l'Albert, i no sé que passarà, el destí ho decidirà.
És última hora, sona el timbre i em despedeixo dels nois, els hi dic que ja els hi explicaria tot quan estigués. Se'n van. Em quedo esperant al passadís. El veig i se'm acceleren les pulsacions, no pot ser que m'estigui enamorant d'ell....
-Hola maca.
-Hola, Albert.
-Anem?
-Anem-dic amb inseguretat i estant molt nerviosa-.
Comencem a caminar, ell es dirigeix a un cotxe, i pugem.

Capítol 2 - Tutoria.

Entro a l'aula.
-Digues profe.
-Només volia dir-te que mai havia conegut una alumne amb tan de carisma, autoestima, i sinceritat, com tu.
-Es el meu estil. I el defendré, davant de tot i tothom.
-Puc preguntar-te, el per què?
-Clar. Des de petita, que m'he sentit desplaçada. I només m'han volgut des de sempre, ells tres. Han hagut més persones, però, o s'acaben distanciant, o son uns falsos. 
-T'entenc.
-Segur-dic amb irònia- A quantes noies els hi has dit això?
-Només a tu, t'ho juro.
-Com t'haig de creure?
-Donant-me una oportunitat.
-I si no vull donar-te-la?
-T'ho hauré de demostrar.
-Demostrar el què, i com?-dic confusa-.
-Que t'entenc, quan puguis, hauràs de quedar amb mi perquè t'ensenyi...
-Eh... El que?
-Sonarà cursi.
-Ara? Res em sorprèn.
-Un diari que escrivia a la teva edat, més o menys.
-En serio?-dic alucinada-.
-Sí, escrivia un diari... Riu-te de mi, si vols, ja ho han fet abans.
-No, no, no és això... Ho que... Vols quedar amb mi...
-Perquè no?
-Vols!?
-Sí.
-Perquè?
-Perquè ets especial.
-Especial, jo? No ho crec. Em defineix molt millor, diferent.
-Doncs, perquè ets diferent.
-Demà?
-Demà que?
-Que si demà vols quedar amb mi, desprès de classes, Albert.
-Som amics?
-No, som alumne i professor, recorda-ho, però, si vols dir-me Racky, fes-ho, no m'agrada Raquel. Només m'ho diuen quan no saben que em diuen Racky.
-D'acord, Racky. Demà a última hora de la tarde, espera'm a aquest passadís.
-Fet, però... No pot ser avui?
-Aquesta tarde?!
-Sí.
-D'acord, aquesta tarde, fins després.
-Àdeu, Racky!

Capítol 1 - Primer dia del nou curs♥.

Narra la Raquel Racky;
Noto que encara es estiu, però està sonant l'alarma del mòbil amb la cançó "American Idiot" de Green Day, el paro, em vesteixo, esmorzo, escolto a me mare cridant a la Leticia, ma germana, per que es desperti, agafo la motxilla, em poso els auriculars, i surto cap a casa de la Cristo, per anar al institut amb ella, truco, contesta ella dient "Ja surto, Racky!". Ella, encara que no tinguem els mateixos gustos, sempre em estat juntes, i ningú mai ens podrà separar. Surt, tan arreglada com sempre, en comptes d'una gorra com jo, porta una diadema, en comptes dels meus pantalons "pitillo",  negres, estripats, ella, porta uns "shorts" color texà, en comptes de la meva samarreta de "Metallica", portava una típica caiguda d'hombros amb una frase en anglès, "forever young♥". En comptes de les meves vans blaves fosques, ella portava unes manoletines, i en comptes d'una motxilla, portava una bandolera. Començavem a caminar, estavem a camí de 3º de la E.S.O. tenia ganes de saber quins professors ens tocaven, els alumnes nous, però no tenia ganes de començar amb els deures, exàmens, classes aburrides, etc. Vam mirar a les llistes, a veure a quina aula ens havia tocat, l'aula 325. Al quart pis!? L'institut, té quatre pisos, i no té ascensor, si això es una broma, no té gràcia... Pujem. La porta ja està oberta, hi ha un parell d'alumnes que ja anaven amb nosaltres el curs passat, els saludem i seiem a la penúltima fila, la Cristo i jo. Quan veig al Jordi i al Eric entrar per la porta, em tiro a sobre d'ells, encara que ens hem vist per les vacances, les dos últimes setmanes de vacances s'han anat cadascú al seu poble, i no els havia vist des de feia quasi tres setmanes. Un professor ens diu que ens sentem. Ho he de reconèixer, està bo, però això no té res a veure a que em porti bé a la seva classe.
-Bon dia nois, sóc l'Albert, i seré el vostre tutor aquest any, ara, passaré llista i em dieu si us diuen com tinc a la llista, i em dieu alguna cosa sobre vosaltres, d'acord?-diu el tutor-.
-Sí, home, aquest flipa. No penso parlar de mi davant de tothom-dic indignament, però fluix, a la Cristo-.
-Va tranquila, Racky-diu tranquilitzant-me la Cristo-.
El tutor arriba a la Cristo.
-Cristina Garcia Fernández.
-Jo-diu ella aixecant la mà-, i millor Cristo.
-Doncs Cristo, explica'ns una mica de tu.
-No sé...-diu la Cristo mirant-me perquè la tregui d'aquell apur-.
-Li encanta montar a cavall i anar de compres-dic jo, perquè soc la que millor la coneix, i sé que s'havia quedat en blanc-.
-Això-diu ella-.
-D'acord, encantat Cristo.
El professor segueix dient noms, fins que arriba al meu.
-Raquel Williams Bertran.
-Sóc jo. Els amics em diuen Racky, així que vostè digui'm Raquel.
-Ah, ets la que ha ajudat a la... Teva companya a respondre'm.
-Es diu Cristo.
-Sí, la Cristo, i ajudar-la ho he fet perquè es la meva millor amiga.
-Explica'ns alguna cosa de tu, Raquel.
M'aixeco. Vaig cap a ell. Té uns ulls color mel preciosos, deu tenir uns vint anys, any amunt... Any avall.
-Haig d'explicar alguna cosa més? Crec que tal i com vaig vestida, es veu perfectament com soc.
-És veritat, Raquel, pots seure.
-Gràcies-dic jo, amb to irònic-.
El professor segueix amb la llista, i jo, m'assec.
-Tia! Ets la millor!
-No exageris, ho únic es que no tinc ganes de explicar la meva vida a aquest paio, ja se la explicaré si tinc algun problema, no cal i a més, tampoc se'n recordarà al final de curs d'aquestes converses amb els alumnes.
-Racky... Crec que no se'n recordarà ni la setmana que ve.
-Per això mateix. Una imatge es molt millor que deu mil paraules, o no?
-Obvi!
S'acaba la classe de tutoria, toca hora del pati, i com sempre, ens quedem asseguts al passadís del 4rt pis, on només passen els pringats que tenim classe a aquella planta. 
Els nois, em diuen que ho que li he dit al professor, ha sigut genial, parlem de les nostres coses, quan el professor, surt de la classe...
-Raquel... Pots entrar un moment a classe?
-Uh, Racky, que has fet el primer dia!!?-diu en Jordi en to burleta-.
-Molt graciós, Jordi!-dic fent broma-.
Entro a l'aula.